el primer dels 232 relats de histories viscudes amb intensitat

La Carpa de la EleQtriQa en la fira de turisme rural de 2011, Octubre Escenari de la fira (primer dia)

Carpa principal
- Espai on es desenvolupa l’activitat.
Membres de l’equip
- Cada membre controla tres aparells elèctrics.
- Els aparells estan connectats dins un circuit.
Circuit elèctric
- Podria ser en sèrie o paral·lel, depenent de com vols que funcioni.
- S’assegura que tots els aparells estiguin connectats i funcionin correctament.
Cua de convidats
- La gent espera per participar o veure l’espectacle.
- L’organització de la cua pot afectar la fluïdesa de l’esdeveniment.

Comentaris

### Barcelona, 12 de maig de 1951

### **Barcelona, 12 de maig de 1951** El sol es filtrava pels finestrons del meu pis quan vaig rebre la carta signada per J. Canalla. Amb el "vist i plau del director", semblava un document oficial, un passaport cap a un nou camí. Però, en obrir el llibre d'escolaritat que em van donar, em va colpir la seva estructura sòbria. A la primera pàgina, allà on s'espera el nom de l'alumne, només hi havia un espai en blanc. Andrés no existia en aquell registre. Els meus pensaments s'embolicaven en una confusió d'emocions. El llibre contenia tot el que era necessari per a la vida acadèmica: les convocatòries als exàmens, les assignatures, i les notes dels companys que havien passat pel mateix camí. Full rere full, vaig passar per un total de 62 pàgines, reflexionant sobre aquells noms que no coneixia, sobre les vides d'aquells alumnes que, com jo, havien estat testimoni de les esperances i els somnis que venien amb cada nova etapa. Mentre llegia, una sensació de desassossec em va envair. Com podia ser que en un llibre tan detallat el meu nom no aparegués? No hi havia cap referència a mi, a l'Andrés que lluitava per trobar el seu lloc en el món. Era com si també jo fossis un estrany en la meva pròpia història. Les notes eren valuoses, sense dubte, però sentia que faltava un element fonamental: la reconeguda dignitat com a alumne. Em vaig fer la promesa d'escriure la meva pròpia història al llarg de les pàgines en blanc que em quedaven per davant. No deixaria que el silenci del llibre m'aturés. Cada examen seria un triomf personal, cada assignatura, una oportunitat per demostrar que existia, per fer-me un lloc en aquella realitat que semblava tan llunyana. Amb una nova determinació, vaig tancar el llibre i vaig mirar pel finestró. La ciutat continuava bullint, plena de veus i de somnis. Sabia que, malgrat que J. Canalla i la seva autoritat em reconeguessin poc, jo estava preparat per mostrar al món qui era realment. Ara, més que mai, estava decidit a escriure la meva pròpia història, pàgina a pàgina.

Les metamorfosis viscudes

Cercar en aquest blog