Barcelona, 12 de maig de 1951 I 1961

### **Barcelona, 12 de maig de 1951**

El sol brillava a través de les finestres del meu petit pis, il·luminant els papers apilats sobre la taula. Entre ells, una carta que em va atrapar l'atenció. "Amb el vist i plau del director", deia en un llenguatge formal que contrastava amb les meves emocions contradictòries. La firma era d'un tal J. Canalla, un nom que em semblava estranyament irònic per algú amb tanta autoritat. Just al costat, el segell del centre, aquells de tinta que es mullaven en una capseta i s’estampaven amb un tampó.

A mesura que llegia, em sentia cada cop més nerviós. El contingut de la carta parlava de la meva admissió a l’Institut de Mila. Era un moment clau a la meva vida, i no podia evitar sentir una barreja d'alegria i por. Aquest nou començament representava un repte, una oportunitat de demostrar tot el que havia treballat.

Pensava en el significat d'aquest document. No era només una papereta formal; era el resultat d'hores d'estudi, de sacrificis i d'esforços. Era com si cada paraula s'hagués escrit amb la meva dedicació i passions. I ara, amb el segell de J. Canalla, el meu futur acadèmic estava marcat.

Amb aquest pensament, vaig tancar els ulls per un moment, deixant que l'emoció em recorregués. L’institut no només seria un lloc d’aprenentatge, sinó també un espai on podria fer nous amics i descobrir-me a mi mateix. Volia aprofitar aquesta oportunitat al màxim, i el segell del director simbolitzava la confiança que ell havia dipositat en mi.

Amb un somriure als llavis, vaig guardar la carta amb cura i vaig mirar pel finestró. A fora, la ciutat bullia de vida, amb els seus sons, colors i olors. Sabia que aquell era només el principi d'una aventura que m'esperava a l'institut i que, amb esforç, seria capaç d'assolir els meus somnis.

---

Què et sembla aquest fragment? Si vols afegir més detalls o explorar alguna altra direcció, estaré encantat d'ajudar-te!

ostres , on ha de signar l'alumne no hi ha res , ANDRÉS no firma , ni en a primera plana del llibre d'escolidaritat es considerava l'existenci i actuació de l'alumne , aquell llibre no parla del alumne , parla de les convocatories als examents, de les asignatures de les notes que li han posat , full rera full, va veure en una passada a els 62 fulls que te el llibre

el fet que l'alumne, Andrés, no figura a la primera plana del llibre d'escolaritat i que aquest llibre se centra en les convocatòries i les notes.¡---

### **Barcelona, 12 de maig de 1951**

El sol es filtrava pels finestrons del meu pis quan vaig rebre la carta signada per J. Canalla. Amb el "vist i plau del director", semblava un document oficial, un passaport cap a un nou camí. Però, en obrir el llibre d'escolaritat que em van donar, em va colpir la seva estructura sòbria. A la primera pàgina, allà on s'espera el nom de l'alumne, només hi havia un espai en blanc. Andrés no existia en aquell registre.

Els meus pensaments s'embolicaven en una confusió d'emocions. El llibre contenia tot el que era necessari per a la vida acadèmica: les convocatòries als exàmens, les assignatures, i les notes dels companys que havien passat pel mateix camí. Full rere full, vaig passar per un total de 62 pàgines, reflexionant sobre aquells noms que no coneixia, sobre les vides d'aquells alumnes que, com jo, havien estat testimoni de les esperances i els somnis que venien amb cada nova etapa.

Mentre llegia, una sensació de desassossec em va envair. Com podia ser que en un llibre tan detallat el meu nom no aparegués? No hi havia cap referència a mi, a l'Andrés que lluitava per trobar el seu lloc en el món. Era com si també jo fossis un estrany en la meva pròpia història. Les notes eren valuoses, sense dubte, però sentia que faltava un element fonamental: la reconeguda dignitat com a alumne.

Em vaig fer la promesa d'escriure la meva pròpia història al llarg de les pàgines en blanc que em quedaven per davant. No deixaria que el silenci del llibre m'aturés. Cada examen seria un triomf personal, cada assignatura, una oportunitat per demostrar que existia, per fer-me un lloc en aquella realitat que semblava tan llunyana.

Amb una nova determinació, vaig tancar el llibre i vaig mirar pel finestró. La ciutat continuava bullint, plena de veus i de somnis. Sabia que, malgrat que J. Canalla i la seva autoritat em reconeguessin poc, jo estava preparat per mostrar al món qui era realment. Ara, més que mai, estava decidit a escriure la meva pròpia història, pàgina a pàgina.

 ### **Barcelona, 12 de maig de 1961**

A l'esquerra del primer full, una imatge captava l'atenció: un marrec amb el cabell fosc i llarg, vestit amb una camisa de quadres ben cordada fins al darrer botó. La seva mirada trapella revelava un esperit inquiet, ple de curiositat i ganes d'explorar el món. A sota, una llista d'11 atributs que semblaven definir-lo, des de la talla fins a la pressió sanguínia, passant per la capacitat pulmonar. Tot estava anotat amb detalls meticulosos, però un espai en blanc brillava entre les marxes roges de la informació de l’alumne inscrit, igual que el buit dedicat a la fotografia d'Andrés al matricular-se a cinquè curs.

A la pàgina dreta, les dades del nou inscrit a la prova d'ingrés per la convocatòria de juny del curs 1960-1961 destacaven davant meu. La data, marcada amb un d’aquells aparells que premsen i estampen, era ben visible: 12 de maig de 1961. Era un moment significatiu, un nou inici per a Andrés en aquest camí acadèmic que semblava ple d'incerteses.

Mentre mirava el full, sentia una barreja d'emocions. Aquell marrec de la fotografia era ell mateix, un reflex d’innocència i rebels, però al mateix temps, un record de la manera com el sistema havia oblidat la seva essència. El seu nom no apareixia, com si el llibre d’escolaritat volgués reduir la seva existència a meres dades numèriques.

Sabia que, tot i aquestes ombres, havia arribat el moment de demostrar qui era. Aniria amb els ulls alts a aquella prova, decidit a deixar la seva empremta, a fer que el seu nom brillés tant com la mirada trapella del marrec de la foto. La història que anava a escriure seria tan valenta com ell mateix.